SERRA DE BUSA, EL SOLSONÈS

"Mourir a Busa et ressourgir à Paris".          


A la Serra de Busa hi ha cingles vertiginosos, boscos de roures, de pins, d’alzines, i una gran fageda amagada sota les immenses parets rocalloses del Cogull i el Capolatell. Hi ha, també, prats on pastura el bestiar, cels nets i bones vistes. Aquestes conrades estan esquitxades de masies, ermites, monestirs… hi ha història, molta història, són terres de Guifré el Pelós i escenari de la Guerra del Francès, dels carlins i de la guerra d'Espanya…

Hi ha tanta història que, segons la llegenda, ‘als voltants de la serra de Busa va nàixer la senyera: l’any 897, el comte Guifré el Pelós va impregnar el seu escut daurat amb les quatre barres de sang’. La mateixa senyera que apareix, com en molts altres llocs, a l’escut del meu poble: Crevillent.

Hui he començat a caminar a les Cases de la Posada, a la vora del embassament de la Llosa del Cavall. El sender s’enfila cap a la Casa Llobeta pel mig d’una roureda fins arribar a una devesa i a les runes de la Casa Llobeta i l’ermita de Sant Iscle i Santa Victòria. Aquesta construcció religiosa del segle XII i que, tot i que el seu interior es troba en molt mal estat, encara conserva la pica baptismal, i l’esperit d’aquestes edificacions.

 

Puge pel mig del bosc. El sender és costerut però, busca i troba l'únic pas cap a la Creu del Capolatell, magnífic mirador de les muntanyes del Solsonès i el Berguedà. Continue la ruta cap al Pla de Busa. Ara el paisatge es caracteritza pels boscos de pins i els prats i uns masos aïllats. Sense passar per la Presó de Busa vaig cap a ca la Bertolina.

 

 

El Capolatell o Presó de Busa és una talaia natural flanquejada per cingles per tots els costats, només accessible per una passarel•la, abans de fusta i ara metàl•lica. Aquesta talaia s’utilitzava com a presó en la guerra del francès. Segons la llegenda, els soldats francesos eren deixats en aquesta talaia i retirada la passarel•la, desesperats, morts de gana i fred es llençaven al buit amb el lema Mourir à Busa et resurgir à Paris. També diu la llegenda que els llops que rondaven pels voltants de Casa Llobeta feien la resta.

 

Abans d’arribar a ca la Bertolina he passat per l’ermita de Sant Cristòfol, esmentada ja a l’any 1043. Tot seguit continue camí, ara de baixada, cap al monestir de Sant Pere de Graudescales, primer per una pista i després per un bonic sender.

 

La primera església de Sant Pere de Graudescales fou consagrada el 913 pel bisbe d’Urgell. Ja al segle XI es va construir l’església actual, que a finals del s.XII va patir un saqueig. Posteriorment, van reconstruir-se alguns edificis auxiliars de l’església sense que hi haja constància de vida monàstica. L’església va tenir culte fins el 1837, moment que va quedar abandonada. Allà per la dècada dels 70 el lloc va ser restaurat.

 

Han passat prop de quatre hores des que he eixit de les Cases de la Posada i a la mateixa vora del monestir s’hi troba una font amb una taula, lloc que aprofite per menjar.

 

 

El camí segueix un parell de quilòmetres paral•lel al riu Aigua d’Ora fins arribar a l’antiga escola de la Vall d’Ora, creue el riu per una bonic pont romànic per enfilar-me una altra vegada cap a l’altiplà de Busa. Ara per un bonic sender pel mig del bosc que passa a tocar de cal Pujol i de la històrica Bauma del Xalet i que accedeix a l’altiplà pel Pas de l’Escala.

Aquest pas consta de tres trams: una escala vertical de sis metres, i dos passos amb graons equipats amb un cable.

A l’altiplà prenc un sender que em porta a un mirador on es pot gaudir de les vistes dels cingles que cauen cap a la Vall d’Ora. Els voltors volen en cercle mentre que van agafant altura. Després d’observar l’escena deixe el sender per anar a buscar uns postes de llum, és el millor indicatiu per saber que anem pel camí correcte ja que el bosc de pins és una mica perdedor.

 

Toca refer la pista que voreja ca la Bertolina per anar a buscar un pas entre la roca que ens condueix a la fageda. Primer per pista i després per un xicotet sender ens endinsem al mig del bosc. 

 

Però hui toca canviar aquest sender i seguir la pista fins a Sant Andreu de Valielles. Una gran masia, enmig de prats, vigilada per l’ermita de Sant Andreu. Tot just darrere de l’església comença un camí/corriol que s’endinsa al bosc i que després de remuntar les collades de Vera i la Maçana s’hi arriba al Coll de Llengots. Un paratge de conglomerats montserratins que formen arestes i cims punxeguts.

 

El Coll de Llengots però, té una sorpresa amagada. Un sender, més aïnes precari, s’enfila cap al mas de Trasserres. Els cordinos i els graons metàl•lics instal•lats es fan necessaris per a superar aquest tram, sobretot hui que hi ha neu. Al cap de poc el sender fa baixada fins arribar a Trasserres, arrecerada a la solana del Tossal de Trasserra que acabem de travessar.

 

Retornant en sentit contrari, un senderet ix a la dreta de la pista. Aquest corriol mena cap a la Casa Llobeta i des d’aquí a les Cases de la Posada ja es pot tornar pel mateix camí de pujada.

 

 

MUNTANYA VERDA      

Fotos i text: Natxo Martínez

Escribir comentario

Comentarios: 1

                            Natxo Martínez


Mai m'he considerat un muntanyenc, ni alpinista, ni escalador. Sempre he pensat que la meua passió és viatjar, això sí, viatjar per les muntanyes. M'agrada disfrutar del camí i no tant dels cims exprés, dels preparatius fullejant mapes o ressenyes d'internet més que dels viatges organitzats sense opció a sorpreses.